Ir al contenido principal

1 de Maig | Dia Internacional de la Classe Treballadora. Comunicat.



CONTRA LES CRISIS I LA GUERRA. PER UNES CONDICIONS DE VIDA DIGNES

La guerra és una massacre entre gents que no es coneixen,

per a profit de gents que sí es coneixen però no es massacren

(Paul Valéry)

Des de La Sindical de Fraga ens dirigim a totes les persones treballadores i oprimides en esta data de l’1 de maig, símbol de la lluita obrera. Lo 1er de Maig és una jornada de lluita, de reivindicació, una data que recorda el patiment i el assassinat d’aquelles persones que van lluitar per un món al que hi capiguessen molts mons, un món al que no existissin la opressió ni la violència, agon no n’hi hagués governants ni governats, agon la humanitat visqués una fraternitat universal, i per est motiu van ser ajusticiats per l’avantguarda democràtica mundial: els Estats Units. Ens referim als Màrtirs de Chicago, però també ens referim a totes aquelles persones que al llarg de la història ho han sacrificat tot pel benestar comú.

Tot pareix canviar, però rés canvia en lo essencial. L’explotació de les persones continua, la acumulació de la riquesa a costa del treball assalariat, l’especulació, el saqueig i els deutes persisteixen. Lo sistema econòmic i social que domina al món creix en les recurrents crisis gràcies a un elaborat sistema Ponzi (estafa piramidal) disfressat de finances i inversions que, arribat lo moment adient per als grans inversors, col·lapsa i aprofundeix la crivassa de la desigualtat social repartint més i millors beneficis entre els ultra rics i més i pitjor misèria entre aquells que ja gairebé no tenien res.

La guerra, malgrat que ens diuen que ens trobem al període més llarg de pau, no ha parat. A tal punt que ja no saben si això continua sent La II Guerra Mundial, que n’hi ha qui indica que era una continuació de la primera, o si és una guerra encara innominada, però de dimensió mundial.

La guerra, aquell lloc agon s’envia a morir a la gent jove per un motiu que no entenen. Aquell lloc al que deixar-se allò més preuat que té l’ésser humà: la vida, mentre els governants, los fabricants d’armes i els especuladors se freguen les mans davant el benefici que representa per a les seues unflades butxaques la mort de tantes persones innocents, la destrucció de cases, de medi ambient, de mitjos de subsistència...

L’augment dels preus, la precarietat i la inestabilitat laboral com a companyia inseparable de la guerra. Però també la capacitat de saber-mos més, de saber que les persones treballadores no estem soles a esta baralla. Ens tenim les unes a les altres, perquè juntes no poden destruir-nos. Perquè, en realitat, ens tenen temor. És per això que veiem tanta policia armada als nostres carrers, tanta desfilada militar a les nostres ciutats. Tot això és un intent de mostrar una força que realment no tenen ni han tingut mai. Perquè saben que si prenem consciencia de la nostra capacitat, si ens organitzem i lluitem estan perduts. Si comprenem que l’amor i no l’odi és allò que permet l’avanç de les societats, si comprenem que el suport mutu i no l’individualisme ha servit per a l’evolució de la humanitat resultarà senzill començar a caminar cap a un món millor.

Comencem a les nostres feines. Organitzen-mos per a recuperar el respecte dels patrons, dels empresaris, que comprenguen que sense nosaltres no poden viure, però nosaltres sense ells sí. Organitzen-mos horitzontalment, sense delegacions, sense esperar que els governs, progressistes o no, ens resolguen los problemes. L’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels mateixos treballadors.

Visca el Primer de Maig

Visca La Sindical




CONTRA LAS CRISIS Y LA GUERRA. POR UNAS CONDICIONES DE VIDA DIGNAS.

La guerra es una masacre entre gentes que no se conocen,

para provecho de gentes que sí se conocen pero no se masacran

(Paul Valéry)

Desde La Sindical de Fraga nos dirigimos a todas las personas trabajadoras y oprimidas en esta fecha del 1 de mayo, símbolo de la lucha obrera. El 1º de Mayo es una jornada de lucha, de reivindicación, una fecha que recuerda el sufrimiento y el asesinato de aquellas personas que pelearon por un mundo en el que cupieran muchos mundos, un mundo en el que no existieran la opresión ni la violencia, donde no hubiera gobernantes ni gobernados, donde la humanidad viviera una fraternidad universal, y por este motivo fueron ajusticiados por la vanguardia democrática mundial: los Estados Unidos. Nos referimos a los Mártires de Chicago, pero también nos referimos a todas aquellas personas que a lo largo de la historia lo han sacrificado todo por el bienestar común.

Todo parece cambiar, pero nada cambia en lo esencial. La explotación de las personas continúa, la acumulación de la riqueza a costa del trabajo asalariado, la especulación, el saqueo y las deudas persisten. El sistema económico y social que domina al mundo crece con las recurrentes crisis gracias a un elaborado sistema Ponzi (estafa piramidal) disfrazado de finanzas e inversiones que, llegado el momento adecuado para los grandes inversores, colapsa y profundiza la brecha de la desigualdad social repartiendo más y mejores beneficios entre los ultra ricos y más y peor miseria entre quienes ya apenas tenían nada.

La guerra, pese a que nos dicen que nos encontramos en el periodo más largo de paz, no ha cesado, a tal punto que ya no sabemos si esto continua siendo La II Guerra Mundial, que hay quien indica que era una continuación de la primera, o si es una guerra todavía innominada, pero de dimensión mundial.

La guerra, ese lugar a donde se envía a morir a la gente joven por un motivo que no entienden. Ese lugar en el que dejarse lo más preciado que tiene el ser humano: la vida, mientras los gobernantes, los fabricantes de armas y los especuladores se frotan las manos ante el beneficio que representa para sus orondos bolsillos la muerte de tantas personas inocentes, la destrucción de casas, de medio ambiente, de medios de subsistencia…

El aumento de los precios, la precariedad y la inestabilidad laboral como compañía inseparable de la guerra. Pero también la capacidad de sabernos más, de saber que las personas trabajadoras no estamos solas en esta pelea. Nos tenemos las unas a las otras, porque unidas no pueden destruirnos. Porque, en realidad, nos temen. Es por eso que vemos tanta policía armada por nuestras calles, tanto desfile militar en nuestras ciudades. Todo ello es un intento de mostrar una fuerza que realmente no tienen ni han tenido nunca. Porque saben que si tomamos consciencia de nuestra capacidad, si nos organizamos y peleamos están perdidos. Si comprendemos que el amor y no el odio es lo que permite el avance de las sociedades, si comprendemos que el apoyo mutuo y no el individualismo ha servido para la evolución de la humanidad, resultará sencillo comenzar a caminar hacia un mundo mejor.

Empecemos en nuestros trabajos. Organicémonos para recuperar el respeto de los patronos, de los empresarios, que comprendan que sin nosotrxs no pueden vivir, pero nosotrxs sin ellos sí. Organicémonos horizontalmente, sin delegaciones, sin esperar que los gobiernos, progresistas o no, nos resuelvan los problemas. La emancipación de lxs trabajadorxs ha de ser obra de lxs mismxs trabajadorxs.

Viva el Primero de Mayo

Viva La Sindical



Comentarios

Publicacions destacades

Comunicat | Fruita amarga

Fruita amarga Les raderes notícies aparegudes als mitjans de comunicació sobre la situació que estan vivint les persones treballadores del camp al Baix Cinca no ens han agafat per sorpresa. Són molts anys los que portem al nostre sindicat denunciant la situació que estan patint aquells i aquelles que es deixen la pell collint la mal anomenada fruita dolça d’eixes terres. Afortunadament, pareix que ara, premsa i autoritats comencen a reaccionar davant una situació que porta ja massa dècades sent insostenible. Tal com va passar amb l’expansió del feminisme i la visibilització dels maltractadors, fins que la societat no va començar a prendre consciència del que realment passava (tot gràcies a la lluita feminista) els mitjans de comunicació i autoritats no van reaccionar a la sangria social que suposava la violència masclista. Pos paregut és el que passa en les persones que treballen al camp; no és que no existissin eixos casos d’abús i d’assassinats laborals, és que es silenciaven deliber...

1 de Maig | Dia Internacional de la Classe Treballadora. Comunicat.

Davant un món en ruïnes, anem a l'arrel Fa més d’un segle, una vaga iniciada per vuit treballadors acomiadats a “La Canadiense” de Barcelona va canviar per sempre la vida de la classe obrera. Gràcies a la seva lluita vam conquerir la jornada laboral de 8 hores. Va ser el resultat de l’organització, la solidaritat i la lluita, i va demostrar que amb suport mutu podem millorar la realitat.  Avui, en ple segle XXI, continuem enfrontant-nos a formes renovades d’explotació. Les jornades interminables, els sous miserables, l’estrès, les malalties laborals i la precarietat són el nostre pa de cada dia. Els contractes porqueria, les externalitzacions, els falsos autònoms, les bretxes salarials i els acomiadaments barats són freqüents i constitueixen un atac constant a la dignitat de les persones que treballem per sobreviure. Però nosaltres no volem sobreviure: volem viure. Volem temps, dignitat i respecte.  Mentrestant, els partits del govern, els mateixos que van prometre derogar ...

Un agosto como este, hace 89 años, veintiún pueblos reunidos acuerdan, por unanimidad, implantar el comunismo libertario.

En un ejercicio de memoria, desde La Sindical, queremos recordar un acontecimiento histórico que tuvo lugar en Albalate de Cinca el dia 22 de agosto de 1936. Dejando atrás un sistema de producción injusto y caduco y mediante un proceso asambleario, todos los pueblos que formaban parte de la Comarcal aprobaron la implantación del Comunismo libertario. Unos días después, el 26 de agosto, se publicaba el acta de la asamblea en el periódico libertario Solidaridad Obrera: Magna asamblea en Albalate de Cinca, de los pueblos que pertenecen a la Comarcal: Veintiún pueblos reunidos acuerdan, por unanimidad, implantar el Comunismo libertario Albalate de Cinca siempre fue un pueblo que, socialmente, tuvo y tiene una potencia formidable, increíble. Es el único pueblo aragonés que fulge de vigía y traza sutiles orientaciones a toda la ribera del Cinca, clavando jalón tras jalón de competencia y victoria. El día 22, por la tarde, se celebró una magna asamblea, con delegaciones de los pueblos de ...